“Per als meus companys morts no clamo venjança. Com les seves vides no tenien preu, no podrien pagar-les amb les seves tots els criminals junts. No és amb sang com poden pagar-se les vides dels joves que moren pel bé d'un poble. La felicitat d'aquest poble és l'únic preu digne que pot pagar-se per ells.”
Fidel Castro
Aquest any es compleixen 30 anys de l'assassinat del Gustau Muñoz , membre de
LLIBRE SOBRE EN GUSTAU:
INTRODUCCIÓ
Aquest petit llibre que teniu a les mans ha estat composat i publicat amb el treball i les col•laboracions de familiars, amistats, companys i companyes del Gustau A. Muñoz. Hi han participat també altres persones que no van arribar a coneixe’l però que han tingut notícia seva, de la seva mort i de la seva lluita, i les quals s'han identificat de seguida amb aquesta lluita contra l'estat capitalista espanyol, dura i desigual, en què ens vam embarcar tanta gent juntament amb el “Gus” en els anys de l'anomenada hipòcritament “transició democràtica”.
Al Gus el va matar a trets la policia espanyola; tenia aleshores 16 anys. No va ser una mort casual ni un “lamentable error”, sinó el punt culminant i macabre d'una estratègia repressiva engegada temps enrere pel Ministerio del Interior espanyol i els seus grups policials, contra diverses organitzacions i moviments de resistència catalans.
El Gustau va caure assassinat en el transcurs de la manifestació que l'11 de setembre de 1978 i sota la consigna de “Fora les forces d’ocupació" va convocar el PCE(i) a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Perquè ningú no oblidi com i per quines raons va morir el Gustau i per quines altres prepotents “raons” els seus assassins encara continuen vivint impunement com a policies s’edita aquest llibret. Té la intenció de ser un petit homenatge, potser massa petit per a algú que, sent tan jove, va demostrar tanta alegria per la vida i tanta energia per lliurar-se de tot cor, i fins al final, a una causa justa i solidària.
Potser també un petit fet, senzill i veritable, sigui allò més important: que el Gus era un noi estimat per tothom i que no tenia enemics ni enemigues. Tret dels i les del seu poble, és clar.
BIOGRAFIA
Del Gustau, desgraciadament, no se'n pot fer una biografia extensa. No obstant això, la seva vida va ser bastant més moguda que la de la majoria de nois de la seva edat. Dues de les seves característiques més destacades eren el gran sentit de l'humor i la tremenda facilitat per fer amistats a causa del seu caràcter tan obert.
El Gus era fill d'un agent de viatges i d'una mestressa de casa. Era el tercer de cinc germans. Per raons de treball del pare neix a Sevilla el 7 de març de 1962. Més endavant la família es trasllada a Barcelona, on neixen els dos darrers germans.
Als quatre anys entra a estudiar als Salesians, d'on surt amb el graduat escolar i un munt de partits d’hoquei sobre patins jugats. Penjats els estudis, el Gustau comença a treballar de repartidor en un supermercat quan ja compta amb quinze anys. Deixa més tard aquesta feina i entra de grum en una agència de viatges, activitat que compagina amb els seus estudis d’anglès.
Pel que fa a la política, comença a moure's entorn de
A la primavera d'aquest mateix any, el Gustau, que acostumava a acudir a la majoria de les concentracions i actes on es qüestionés la legalitat democràtica de l'Estat espanyol, es solidaritza al carrer amb les lluites convocades per assemblees de persones disminuïdes físiques, amb les vagues de PNN i amb el moviment estudiantil que reclamava la continuïtat del “nocturn”. També participà els diumenges a la tarda en les “històriques” manifestacions espontànies que, en acabar les sardanes, protagonitzaven els grups independentistes a la plaça Sant Jaume.
El Gus arribava de la muntanya amb les seves botes d'escalada i les canviava per les bambes, ja que la rapidesa al córrer era quelcom fonamental aleshores (i paradoxalment continua sent-ho), sobretot per al Gustau, que sempre va tenir el perillós costum de donar la cara fins al darrer moment.
S’esdevé llavors el període de més gran agitació al carrer que viuria el PCE(i) en tota la seva història. El Gustau ja coneix de les manifestacions militants del partit i, després de diverses trobades, decideix formar part de l’organització, limitant-se el seu treball a tasques de col•laboració i suport a les manifestacions.
El Gustau resulta ferit a la primavera, a causa d'una pilotada de goma al front durant els enfrontaments que hi hagué a la primera gran manifestació convocada per l'Associació d'Amistat i Solidaritat amb el Poble Saharià en suport del Front Polisari i
El compromís adquirit conscientment pel Gus d'arribar a militar plenament dins del partit no l'aparta, ja que així era el seu caràcter, d'altres activitats com la fotografia i, sobretot, dels esports de muntanya. L'alpinisme era la gran afecció del Gustau. Juntament amb el seu germà i una colla d'amics sortia, sempre que podia, a escalar tant roca com alta muntanya. L'important era perdre de vista una estona la ciutat i gaudir tant com fos possible, lluny de la rutina del treball i dels carrers. Ara bé, no oblidava les lluites del moment ni la solidaritat; així, en plena efervescència política i de manifestacions de protesta pel Consell de Guerra als Joglars, penja amb els seus companys de cordada una gran pancarta amb l'anagrama de la campanya, que exigia llibertat d'expressió, al sostre del monestir de Montserrat, davant de les perplexes i atentes mirades de diversos centenars de turistes, muntanyistes, feligresos, la comunitat benedictina en ple i algun guàrdia civil. Als crits i amenaces que
D'aquesta manera va transcorrent la seva vida, fins que mesos més endavant, en la diada de 1978, cau assassinat al carrer Ferran.
No hem fet en aquestes dues pàgines una rigorosa biografia, ni era aquesta la nostra intenció. Creiem, però, que hem esbossat un perfil bastant clar perquè aquells que no van conèixer el Gus sàpiguen un poc de la seva curta vida.
MANIFESTACIÓ
L'11 de setembre de 1978, amb motiu de
La manifestació, convocada en un primer moment mitjançant cartells i octavetes a
El nombre de persones augmenta a mesura que es baixa. Militants autònoms, de grups independentistes i gent que tornava de la marxa unitària i oficial s'afegeixen a la columna que ara, amb més de 2.000 persones, es dirigeix cap a la plaça Sant Jaume. En aquest moment creixen les consignes corejades per tota la gent que es manifestava: “INDEPENDÈNCIA, IN-DE-PEN-DÈN-CI-A”, “CONSTITUCIÓ NO, REVOLUCIÓ SÍ”, “FORA LES FORCES D'OCUPACIÓ” i algunes altres solidaritzant-se amb el poble basc(2).
En arribar a l’alçada del carrer Avinyó, l'encapçalament de la manifestació ensopega amb un nodrit cordó policial que des de la plaça, i sense avisar, comencen a disparar pilotes de goma i pots de fum contra la gent aplegada. Davant la càrrega per part de la policia es posa en marxa el dispositiu de seguretat amb què comptava la manifestació. Un dels piquets, en el qual estava integrat el Gustau Muñoz segons la versió oficial, entra pel carrer Ensenyament i
Poc després de produir-se la dispersió, el piquet de cinc persones que en aquell moment es trobava a
A la fi, el cadàver del Gustau és introduït a l'ambulància i traslladat al dispensari de Pere Camps, on durant més de dues hores i pressionats per la policia es neguen a donar qualsevol tipus d'informació; fins i tot, se silencia als familiars el fet que allà hi hagués algun jove mort a conseqüència dels incidents ocorreguts durant la manifestació. Després va ser traslladat a l'Hospital Clínic.
Mentrestant, els nervis i la ràbia de la gent que continuava fent “salts” i increpant la policia arriben fins al límit d’anar-se filtrant els rumors que hi havia un mort i algun altre ferit de bala.
La violència va augmentant, s'aixequen barricades i s'arriba a empaitar la policia armada, encara atrinxerada a
Passades les deu de la nit, els enfrontaments són constants i s’estenen per la zona; s'arriba inclús a atacar la comissaria de Via Laietana, on després d'una breu persecució la policia torna a disparar indiscriminadament.
Es metrallà un grup de joves i en resulta ferida greument la jove Laura Massip. Hi ha testimonis d'un altre incident, minuts abans, amb un individu que de paisà i armat amb una pistola sortí de la porteria d'un hotel situat al carrer Jaume I, individu que, després de proferir una tirallonga d'insults contra persones manifestants, disparà contra aquestes sense que sortosament aconseguís tocar-ne cap.
Entre les dotze de la nit i la una de la matinada la policia espanyola aconsegueix establir la "calma" a la part baixa del barri antic de Barcelona: un bon nombre de persones ferides, amb contusions, ferides de bala i un mort tancaven una «Diada Nacional de Catalunya" que les forces polítiques que aleshores, i encara avui, s'autodenominaven democràtiques, intentaren fer passar, l’endemà, com a pluralista, en pau... i en "Llibertat".
Un cop més, el dret a la llibertat d'expressió i el camí d'un poble cap a l'autodeterminació eren tallats amb sang i foc... i aquí no ha passat res.
(1) Paquets de pólvora premsats i barrejats amb sorra. També anomenats "irlandesos". (2) Dos mesos abans s'havien desenvolupat els tràgics successos dels sanfermins a Pamplona, i posteriorment a Sant Sebastià i Rentería, que es van estendre a tot Euskadi. (3) Camuflat, sense distintius.
CONCLUSIONS
A partir de les declaracions dels policies que oficialment van participar en els fets de la plaça Sant Jaume i de testimonis presencials de la mort del Gustau, no creiem que l'autor del tret que el va matar fos el "secreta" que reconeix, tant en una nota facilitada en un primer moment per
Aquesta versió no es sosté per enlloc. En tot moment les notes policials donen a entendre que únicament aquest policia, segons ells en legítima defensa, va disparar des de la plaça Sant Miquel contra el grup de joves que corria i que en cap moment l'inspector va sortir d'aquesta plaça.
¿Com va poder, per tant, recórrer el Gustau els gairebé
Si la mort per una ferida d'aquesta mena és la instantània, en el moment de caure al carrer Ferran, Gustau corria en direcció cap al seu assassí.
El Gustau mor a l'acte en rebre l'impacte d'una bala calibre 38 amb entrada pel pit que li forada el ventricle esquerre i surt per la part baixa de l'hemitòrax esquerre. És un tret que, d'acord amb la seva trajectòria i tenint en compte la lleugera inclinació del carrer Ferran, per tant que el Gustau corria més aviat ajupit, va ser realitzat de front i en línia recta i paral•lela al carrer Ferran. Per tant, creiem que, malgrat que la policia només reconeix els trets de la plaça Sant Miquel, va ser un altre policia des d'algun punt del carrer Ferran més avall del Sindicat de Banquers el que va abatre el Gustau.
Pensem que el policia "atacat" actuà com a cap de turc però, això sí, amb l'esquena ben coberta. De fet, al llarg de tot el sumari aquest policia només pot ser acusat d'imprudència temerària ja que al•lega que va ser atacat i ferit i que actuà en defensa pròpia.
Al Gustau, el van matar mentre corria; no portava cap arma ni se li va donar cap mena d'"alto". Quan va caure, no estava posant en perill la integritat física de ningú. Algú es va plantar davant seu, el va escollir com a blanc, apuntà i va disparar a sang freda.
Això s'anomena ASSASSINAT.
És probable que la policia fes funcionar allò de "menja't tu el mort que ho tens molt millor", i que carregués el comissari "atacat" amb la presumpció de la mort del Gustau.
Aquest sistema donà bon resultat i cinc anys més tard es tancà el sumari (sumari d'allò més kafkià) sense cap processament.
SEPELL
Embolicant més la troca d'una repressió purament feixista, la policia no sols mata el Gustau sinó que a més decideix com es farà el seu enterrament, tot dividint-lo en dos temps perfectament estudiats.
El primer consistia en avançar el funeral, convocat en principi per la família per a les quatre de la tarda. La policia, aprofitant el "shock" i la confusió d'aquesta, en el súmmum del cinisme, li aconsella "qué nada mejor para todos que evitar incidentes durante el sepello i la politización de un hecho tan lamentable”.
Aquestes pressions i bons consells són donats per mitjà d'un intermediari enviat, segons sembla, pel Tinent Coronel Rubio de
A les dotze del migdia, rebutjant el cotxe fúnebre, s'introdueix el taüt en una furgoneta i aquesta surt cap el cementiri sense que se n’adonin ni els periodistes ni les persones que ja passejaven, en petits grups, pel carrer Villarroel.
La segona part d'aquest enterrament policial obeeix a una estratègia d'encalç fruit de la necessitat, per part de l'aparell repressiu de l'Estat espanyol, d'escapçar definitivament un partit comunista i revolucionari summament empipador al carrer.
Un partit que, per si tot això no fos prou, els darrers anys començava a fer ús a Catalunya de termes tan preocupants com "Dret de tots els pobles" o "Independència".
La policia sabia que avançant el funeral la majoria de la gent disposada a assistir a l'homenatge anirien desistint-ne a mesura que s'anés coneixent la notícia. La que no va desistir i va fer tot el possible per retre homenatge al seu company mort, van ser les dones i els homes del PCE(i). Es tractava d'agafar com més militants millor.
Cap a les dues, sense missa a causa de la pressa, el cura fa un respons de dos minuts al peu del nínxol i així queda enterrat el Gustau.
Militants del PCE(i), així com d'altres organitzacions polítiques, llibertàries, cenetistes, amistats i companys i companyes del Gustau van concentrant-se entre les tres i les quatre de la tarda davant les portes d'urgència de l'Hospital Clínic i es van assabentant, a mesura que arriba la notícia, de l'avanç de l'enterrament ordenat per la policia. La crispació de la gent va augmentant; hi ha més de 300 persones que decideixen allà mateix traslladar-se en manifestació fins al cementiri del nord. En arribar el grup a la plaça Espanya diverses càrregues dels antiavalots el dissol ràpidament; es produeixen talls de tràfic i es dóna una altra cita de convocatòria, al cementiri, on només podrien arribar unes 100 persones, la majoria membres del PCE(i) i algunes d’anarquistes.
R.R., militant aleshores de
"... els voltants i certes zones del cementiri estaven literalment preses per policies de paisà, alguns amb walkie-talkies i prismàtics.
Va acudir-hi gent de diferents llocs i, per descomptat, periodistes. Alguns de nosaltres portàvem braçals negres. Estàvem compungits i rabiosos alhora. Per què aquell assassinat?
Era clar que volien acabar amb aquell moviment d'una manera ràpida, contundent i exemplar.
Un cop al peu del nínxol, es va fer un petit homenatge que va acabar amb crits de consignes i els cants, puny en alt, de
Quan marxàvem en el cotxe dels periodistes, i un cop creuat el llindar del cementiri, la policia armada, que havia muntat un control se'ns va tirar a sobre donant crits: "iiSalgan del coche!!". Vam sortir-ne i tot d'una em van mirar "¡¡A ése, al del brazalete!!". Em van agafar enlaire i em van introduir en un autobús ple de gent també detinguda. Devíem ser de
La policia va negar a la família durant tots els dies que R.R. havia estat detingut i que aquest estigués en cap de les seves dependències.
Junt amb ell, més de 30 persones van ser "caçades" a la sortida del cementiri. La majoria de gent que esperava l'autobús a les parades de Can Tunis es va veure sorpresa per l'allau de vehicles policials. Hi hagué carreres en totes les direccions, enmig de crits d'"alto" i trets de pistola que van efectuar dos "secretes"mentre els grisos colpejaven i llençaven pilotades a tothom qui se'ls posava al davant.
Tot això transcorria entre les mudes parets del cementiri i els dipòsits de Campsa. El lloc perfecte per actuar impunement i lluny d'incòmodes testimonis.
JURÍDIC
Les actuacions judicials comencen a partir d’una trucada telefònica de
Es realitza l’autòpsia el13 de setembre.
El procediment és de Diligències Prèvies número 2176/78 del Jutjat d’Instrucció 6 de Barcelona (Després Sumario 67/79).
EI 4 de octubre de 1978 hi ha una diligència d’ampliació d’autòpsia.
En 16 d’octubre de 1978
El 07.11.78 l’Audiència Nacional retorna les diligències al Jutjat de Barcelona en entendre que la competència és d’aquest últim.
Les investigacions es fan únicament en relació a la mort d’Adolfo Muñoz, i a tal efecte es practiquen testificals dels policies i de testimonis que acompanyaven a Adolfo quan fou abatut per una bala. Així mateix, es practiquen pericials mèdiques no només en relació a l’autòpsia sinó també sobre la possibilitat de que Adolfo hagués pogut desplaçar-se corrent o caminant amb posterioritat a rebre el tret.
Quan faltaven diligències proposades per l’acusació particular el Jutjat el 12 de maig de 1979 decretà la conclusió del Sumari sense processament, revocant aquesta resolució
Finalment en setembre de 1983 es conclou novament el Sumario i davant l’Audiència es sol•licita el processament del policia que va disparar a
Jordi Oliveras i Badia
Advocat de la família
(traducció a càrrec de CAJEI)
11 SETEMBRE: JUSTÍCIA, LLUITA, INDEPENDÈNCIA
L'11 de setembre de 1977 era assassinat per la policia el company Freicher; just un any després, en la mateixa data, era assassinat el company Gustau Muñoz, qui lluitava per la independència de Catalunya.
Els botxins són els mateixos.
El company Martí Marcó era mort també per les mateixes forces d'ocupació.
Per a aquests companys i també pels patriotes Jordi Martínez i Fèlix Goñi, fem una crida a tot el poble català, perquè cada onze de setembre sigui una jornada de lluita antirrepressiva.
Un poble no pot festejar un dia com aquest quan els seus carrers són plens de sang de lluitadors independentistes i antifeixistes. Cridem a tot el poble català a sortir al carrer, per a cridar amb totes les nostres forces: Càstig als culpables!, Que se'n vagin!, Que deixin de massacrar-nos!
Tan sols la nostra lluita ens portarà a conquerir la nostra llibertat i la nostra independència.
Gustau, Jordi, Martí, Fèlix, continuem la vostra lluita!
El poble no perdona!
Fora les forces d'ocupació!
Llibertat patriotes catalans!
Posem les nostres senyeres amb crespó negre!
Barcelona, 7 de setembre 1979
EL POBLE NO PERDONA! CÀSTIG ALS CULPABLES!
Si lluitar amb tots els mitjans per la justícia social i la llibertat de l'home és terrorisme . . . Gustau Muñoz era terrorista.
L'11 de setembre de 1978 era assassinat al carrer Ferran de Barcelona, el mateix dia de 1977 el jove Freiches.
Ambdós, morts a mans de les forces d'ocupació . . .
Ambdós joves, en Gustau gairebé un nen (16 anys).
Són masses morts, masses assassinats els que ha sofert el poble català. La repressió abasta tots els pobles empresonats dins l'Estat espanyol, són desenes els fills del poble morts o torturats per un aparell repressiu que actua amb més impunitat cada dia.
Els presos d'ETA i del GRAPO, lluitadors anarquistes i independentistes omplen les presons en condicions límit.
Els feixistes, els pocs feixistes, que a voltes entren a les presons se'n van als tres dies de vacances amb permís del jutge, per a no tornar (cas Atocha).
Carta blanca per a assassinar sembla que tinguin els membres de la guàrdia civil i la policia armada, que després de crivellar un obrer, un estudiant o un delinqüent, segueixen “treballant” tranquil•lament, vetllant per la pau ciutadana,i l’”ordre públic", sense que es sàpiga ni tan sols els seus noms. Gustau Muñoz era un nen, un nen que començava a ser home i a comprendre la paraula injustícia, i la lluita per la revolució.
Gairebé un any després de la seva mort tan sols es coneix, oficialment, que va morir d'un tret per l'esquena.
Demanem des d'aquest comunicat recolzament a qualsevol acció o acte, en pro del clàstic als culpables de crims contra el poble i per la llibertat de tots els presos revolucionaris.
Per a que fets com el que ens va treure a en Gustau no es repeteixin. Nosaltres, els seus companys, sabem que el poble català no oblidarà el seu nom... ni com va morir.
¡Gustau, germà, nosaltres no oblidem!
¡No a la llei Antiterrorista!
Barcelona, 26 de maig de 1979
