23 D'ABRIL: DIADA PER LA LLENGUA


El bilingüisme trepitja la nostra llengua. El jovent en lluita per uns Països Catalans en català!

Un any més, als Països Catalans ens trobem immersos en l’atzucac que ens han portat tant la voluntat homogeneïtzadora dels Estats espanyol i francès, com la globalització capitalista, depredadora de llengües i cultures. Les amenaces contra el català no paren de créixer. En molts territoris del nostre país no es garanteix l’educació en català ni la seva oficialitat, en d’altres els mateixos que han combatut la nostra llengua a sang foc durant les darreres dècades, ara sota l'excusa d’un fals bilingüisme i d’una imaginària discriminació del castellà, intenten acabar la feina de més de 300 anys de repressió, dictadures i d’espanyolisme o jacobinisme a ultrança.

Hem de tenir clar que els qui defensen aquest suposat bilingüisme saben que sense un estat propi que defensi la cultura i la llengua catalana, la nostra llengua es troba en inferioritat de condicions davant el castellà i el francès, i podria acabar desapareixent. Aquesta és la voluntat dels que antany ens van prohibir la nostra llengua i ara han optat per aquesta estratègia, molt més adient al joc de caretes de les pseudodemocràcies espanyola i francesa. A tot això se l’hi ha de sumar les agressions què es reben per part de la mateixa lògica capitalista de mercat, on el català és una altre de les víctimes d’aquells que només cerquen el màxim benefici econòmic per sobre dels drets dels pobles i de les persones.

Enfront d’aquests fets, el futur del català només depèn de nosaltres, dels i les joves i del nostre compromís. Un compromís que ha de comptar amb diferents fronts. Per això no hem de dubtar en afirmar que uns Països Catalans lliures i socialistes són la única garantia de la supervivència de la nostra cultura. Ningú defensarà el català per nosaltres i menys els estats espanyol i francès, els màxims interessats en que nosaltres, els catalans i catalanes, perdem la nostre identitat com a poble.

Hem de ser conscients que l’única forma de defensar la llengua és parlant-la, llegint-la, aprenent-la, ensenyant-la, difonent-la i estimant-la.

Així, des de l'Assemblea de joves d'Horta - Guinardó i el conjunt de la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI) fem una crida al jovent d'Horta - Guinardó i de tots els Països Catalans a participar a les mobilitzacions d’aquest 23 d’abril i a lluitar, entre tots i totes, pel futur del nostre poble, llengua i cultura. Així doncs, volem mostrar el nostre més que sincer suport a plataformes, col•lectius i associacions locals, comarcals i nacionals que treballen diàriament per la dignificació de la nostra llengua. Sense el treball de base de tots aquests moviments, la llengua no tindria cap base sobre la qual recolzar-se. Per això, hem de seguir teixint xarxes de solidaritat entre tots aquests col•lectius per enfortir les reivindicacions nacionals i socials del nostre poble.

El bilingüisme trepitja la nostra llengua.
El jovent en lluita per uns Països Catalans en català!

CAJEI, 23 d’abril del 2009


L’Esquerra Independentista del Barcelonès torna a mobilitzar-se pel 23 d’abril

El proper 23 d’abril, l’Esquerra Independentista del Barcelonès, que aplega el conjunt d’assemblees i col·lectius de l’EI a la comarca, torna a convocar a la mobilització.

Enguany es vol plantar cara a les agressions a la llengua catalana i reivindicar, davant les imposicions estatals, la defensa de la llengua catalana als Països Catalans, amb el lema: “El bilingüisme trepitja la nostra llengua: als Països Catalans en català!”.

Al migdia Es farà un dinar popular a la UB del Raval, a càrrec dels companys del SEPC, i a la tarda, a les 18:30h h a la Rambla de Canaletes de Barcelona hi haurà la manifestació.

La jornada es clourà amb un acte en defensa de la llengua a la Plaça del Rei a les 20h, on hi haurà també l’actuació de colles de cutura popular, balls i música.

DOS JOVES D'HORTA DENUNCIADES PER FECSA


Dos joves d’Horta, compromeses amb el barri i participants del projecte Casal Popular la Torxa d’Horta han estat citades sense precedent a un judici de faltes degut a una denúncia de FECSA per frau del fluid elèctric.

En paraules d’un advocat <<aquesta denúncia NO TÉ SENTIT perquè no es pot denunciar a algú per frau del corrent elèctric d’un espai ocupat si no es pot demostrar que han estat aquestes persones qui han realitzat el desviament de la llum>>

Així doncs, aquest judici no té res a veure amb un frau sinó que representa un atac contra les persones que participen i defensen el projecte Casal Popular la Torxa d’Horta pels motius següents:

El Casal Popular la Torxa d’Horta és un espai alliberat que fa més d’un any que va obrir les seves portes i des de la seva inauguració agafa llum de l’enllumenat públic donat que la capacitat d’autogestió no és suficient per pagar les factures regularment.

Després de tot aquest temps, el passat 2 d’abril, es va denunciar a dues joves per frau del corrent elèctric de manera arbitrària, ja que no hi ha cap indici que les vinculi amb el fet que la llum d’aquest espai estigui punxada.

Sí que hi ha indicis, però, que han participat del projecte i que estan implicades en la defensa de l’espai davant la recent sentència de desallotjament:

- Una de les persones denunciades va ser citada a judici per la ocupació, però va ser absolta per falta de proves que la vinculessin al fet d’ocupar.

- L’altra persona denunciada és a nom de qui s’està intentant tirar endavant un recurs de suspensió del judici en el qual es va dictar sentència de desallotjament, ja que en aquest judici no es va poder presentar cap dels demandats, ni tan sols el seu advocat, per la qual cosa es considera que es va vulnerar el dret a defensa.

No obstant, participar i defensar projectes com el Casal Popular la Torxa d’Horta no és cap delicte, i molt menys motiu suficient per denunciar a ningú per frau sense proves que puguin incriminar-lo.

Així doncs, com és possible que aquestes dues persones hagin estat citades a judici el passat 14 d’abril després de tant temps i sense motiu?

L’única explicació possible és que la propietat de la casa, en veure que el recurs de la suspensió del judici pot tirar endavant, ha considerat que els mitjans administratius per fer fora aquests joves de l’espai no són suficients i ha optat pel joc brut. En d’altres paraules, la propietat de la casa va trucar a FECSA, va informar que l’espai té la llum punxada i els va facilitar dos noms que va extreure deliberadament del procés administratiu perquè poguessin anar contra algú. Malgrat les dues joves han estat absoltes perquè no hi havia cap motiu per incriminar-les, el fet de denunciar-les consisteix un greu atac a aquestes dues joves i a totes les persones que participen del projecte que va més enllà d’ocupar un espai.

Per tot això...DENUNCIEM:

  • Que la propietat de l’espai c/Porto 12 bis. no té prou amb el procés administratiu que s’està duent a terme per recuperar l’espai i ha utilitzat joc brut per recuperar més ràpidament una finca que fa 30 anys que tenia en desús.
  • Que dues persones han estat citades a judici per frau sense cap motiu que les incriminés, només per participar del projecte de casal i perquè la propietat del c/Porto 12 bis. ha facilitat els seus noms de manera arbitrària. Tot i que han estat absoltes abans de declarar, ja que ni tan sols FECSA s’ha presentat per defensar una denúncia tan insostenible, han hagut de fer acte de presència al jutjat i passar pel tràngol que suposa estar citat a judici (contactar amb advocats, nervis, tensió amb la família i la gent propera, haver de faltar a la feina, etc.).
  • Que la denúncia es va fer el 2 d’abril i la citació judicial ha estat el 14 d’abril, període just abans i després de setmana santa. Aquest fet ha suposat rebre la notificació i haver d’organitzar la citació judicial en període de vacances.
  • FECSA – ENDESA, malgrat ser la major empresa elèctrica de l’Estat Espanyol, en règim quasi de monopoli, valorada més o menys en uns 46.000 milions d’euros, no té miraments a l’hora d’augmentar l’import de la llum el gener del 2009 en plena crisi, d’acomiadar 70 treballadors de Tarragona i Barcelona ni d’impulsar una nova modalitat de cobrament mensual en base a una lectura dels comptadors aproximada, motiu pel qual molts consumidors han impulsat denúncies per frau que rarament prosperen.

Avui dia, els preus de les factures de la llum són abusius i que un Casal Popular agafi llum de l’enllumenat públic no és un delicte, tenint en compte que és un projecte lluny de l’afany de lucre, obert a l’ús dels veïns del barri i amb una voluntat de projecte popular.

Finalment, des del Casal Popular la Torxa d’Horta volem manifestar que aquest fet ni ens espanta ni ens fa retrocedir, sinó que ens ratifica, ens uneix i ens dóna més forces per continuar lluitant per recuperar espais en desús on fer-hi casals popular o d’altres projectes de benefici col·lectiu, per demostrar que una altra manera de fer les coses és possible.

Assemblea de Suport del Casal Popular la Torxa D’Horta

latorxa.ppcc.cat

Assemblea de Joves d’Horta Guinardó

ajhortaguinardo.ppcc.cat

HOMENATGE A GUSTAU MUÑOZ


“Per als meus companys morts no clamo venjança. Com les seves vides no tenien preu, no podrien pagar-les amb les seves tots els criminals junts. No és amb sang com poden pagar-se les vides dels joves que moren pel bé d'un poble. La felicitat d'aquest poble és l'únic preu digne que pot pagar-se per ells.”

Fidel Castro


Aquest any es compleixen 30 anys de l'assassinat del Gustau Muñoz , membre de la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes(UJML), per part de la policia al carrer Avinyó de Barcelona quan només tenia 16 anys. Els fets van tenir lloc durant un atac de la policia contra la manifestació que el Partit Comunista (internacionalista) havia convocat aquell 11 de setembre de 1978.


LLIBRE SOBRE EN GUSTAU:


INTRODUCCIÓ


Aquest petit llibre que teniu a les mans ha estat composat i publicat amb el treball i les col•laboracions de familiars, amistats, companys i companyes del Gustau A. Muñoz. Hi han participat també altres persones que no van arribar a coneixe’l però que han tingut notícia seva, de la seva mort i de la seva lluita, i les quals s'han identificat de seguida amb aquesta lluita contra l'estat capitalista espanyol, dura i desigual, en què ens vam embarcar tanta gent juntament amb el “Gus” en els anys de l'anomenada hipòcritament “transició democràtica”.

Al Gus el va matar a trets la policia espanyola; tenia aleshores 16 anys. No va ser una mort casual ni un “lamentable error”, sinó el punt culminant i macabre d'una estratègia repressiva engegada temps enrere pel Ministerio del Interior espanyol i els seus grups policials, contra diverses organitzacions i moviments de resistència catalans.

El Gustau va caure assassinat en el transcurs de la manifestació que l'11 de setembre de 1978 i sota la consigna de “Fora les forces d’ocupació" va convocar el PCE(i) a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Perquè ningú no oblidi com i per quines raons va morir el Gustau i per quines altres prepotents “raons” els seus assassins encara continuen vivint impunement com a policies s’edita aquest llibret. Té la intenció de ser un petit homenatge, potser massa petit per a algú que, sent tan jove, va demostrar tanta alegria per la vida i tanta energia per lliurar-se de tot cor, i fins al final, a una causa justa i solidària.

Potser també un petit fet, senzill i veritable, sigui allò més important: que el Gus era un noi estimat per tothom i que no tenia enemics ni enemigues. Tret dels i les del seu poble, és clar.


BIOGRAFIA


Del Gustau, desgraciadament, no se'n pot fer una biografia extensa. No obstant això, la seva vida va ser bastant més moguda que la de la majoria de nois de la seva edat. Dues de les seves característiques més destacades eren el gran sentit de l'humor i la tremenda facilitat per fer amistats a causa del seu caràcter tan obert.

El Gus era fill d'un agent de viatges i d'una mestressa de casa. Era el tercer de cinc germans. Per raons de treball del pare neix a Sevilla el 7 de març de 1962. Més endavant la família es trasllada a Barcelona, on neixen els dos darrers germans.

Als quatre anys entra a estudiar als Salesians, d'on surt amb el graduat escolar i un munt de partits d’hoquei sobre patins jugats. Penjats els estudis, el Gustau comença a treballar de repartidor en un supermercat quan ja compta amb quinze anys. Deixa més tard aquesta feina i entra de grum en una agència de viatges, activitat que compagina amb els seus estudis d’anglès.

Pel que fa a la política, comença a moure's entorn de la CNT. A causa del seu treball a l’agència té contactes i col•labora esporàdicament amb la secció de transports, on militava un germà seu. Juntament amb aquest, participa en les assemblees i en l’agitació que van precedir la negociació del conveni de 1978. També prengué part activament en les campanyes i manifestacions de suport als presos del cas “Scala”.

A la primavera d'aquest mateix any, el Gustau, que acostumava a acudir a la majoria de les concentracions i actes on es qüestionés la legalitat democràtica de l'Estat espanyol, es solidaritza al carrer amb les lluites convocades per assemblees de persones disminuïdes físiques, amb les vagues de PNN i amb el moviment estudiantil que reclamava la continuïtat del “nocturn”. També participà els diumenges a la tarda en les “històriques” manifestacions espontànies que, en acabar les sardanes, protagonitzaven els grups independentistes a la plaça Sant Jaume.

El Gus arribava de la muntanya amb les seves botes d'escalada i les canviava per les bambes, ja que la rapidesa al córrer era quelcom fonamental aleshores (i paradoxalment continua sent-ho), sobretot per al Gustau, que sempre va tenir el perillós costum de donar la cara fins al darrer moment.

S’esdevé llavors el període de més gran agitació al carrer que viuria el PCE(i) en tota la seva història. El Gustau ja coneix de les manifestacions militants del partit i, després de diverses trobades, decideix formar part de l’organització, limitant-se el seu treball a tasques de col•laboració i suport a les manifestacions.

El Gustau resulta ferit a la primavera, a causa d'una pilotada de goma al front durant els enfrontaments que hi hagué a la primera gran manifestació convocada per l'Associació d'Amistat i Solidaritat amb el Poble Saharià en suport del Front Polisari i la RASD. Afortunadament a l'hospital on és atès només li aprecien un hematoma que trigaria alguns dies a desaparèixer. Un tremend bony no li fa perdre l'ocasió de demostrar el seu excel•lent bon humor així que quan es creua al passadís de l'hospital amb un company ferit també a la manifestació, qui li pregunta com es trobava, s'aixeca el serrell amb una mà i somriu tot contestant-li: “Mira, aquest cop si que m'han donat bé els cabrons aquests".

El compromís adquirit conscientment pel Gus d'arribar a militar plenament dins del partit no l'aparta, ja que així era el seu caràcter, d'altres activitats com la fotografia i, sobretot, dels esports de muntanya. L'alpinisme era la gran afecció del Gustau. Juntament amb el seu germà i una colla d'amics sortia, sempre que podia, a escalar tant roca com alta muntanya. L'important era perdre de vista una estona la ciutat i gaudir tant com fos possible, lluny de la rutina del treball i dels carrers. Ara bé, no oblidava les lluites del moment ni la solidaritat; així, en plena efervescència política i de manifestacions de protesta pel Consell de Guerra als Joglars, penja amb els seus companys de cordada una gran pancarta amb l'anagrama de la campanya, que exigia llibertat d'expressió, al sostre del monestir de Montserrat, davant de les perplexes i atentes mirades de diversos centenars de turistes, muntanyistes, feligresos, la comunitat benedictina en ple i algun guàrdia civil. Als crits i amenaces que 40 metres més avall llencen els “picos” i els cures tot dient-los que baixin amb la pancarta, ells responen “sí, sí, ara baixem" i, deixant-la-hi penjada, baixen rappel, franquegen la paret abans d'arribar a terra i fugen, per darrera l’edifici del monestir, d'una detenció segura.

D'aquesta manera va transcorrent la seva vida, fins que mesos més endavant, en la diada de 1978, cau assassinat al carrer Ferran.

No hem fet en aquestes dues pàgines una rigorosa biografia, ni era aquesta la nostra intenció. Creiem, però, que hem esbossat un perfil bastant clar perquè aquells que no van conèixer el Gus sàpiguen un poc de la seva curta vida.


MANIFESTACIÓ


L'11 de setembre de 1978, amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, el Partit Comunista d'Espanya (internacional) es desmarca, per raons òbvies, de la marxa unitària i reformista que els partits polítics legalitzats pel govern de la UCD i d'altres col•laboradors de la “reforma democrática” convoquen a les vuit del vespre al Passeig de Gràcia / Ronda de Sant Pere. La consigna d'aquesta manifestació era “Volem l'Estatut”. Per a aquest mateix dia el PCE(i) fa una crida a la mobilització per l'Alliberament Nacional de Catalunya i “contra les forces d'ocupació”.

La manifestació, convocada en un primer moment mitjançant cartells i octavetes a la Plaça Sant Jaume a les vuit del vespre, comença al carrer Ferran a causa de l’impressionant desplegament policial que el govern civil situa davant el palau de la Generalitat. A l'hora prevista unes 1.000 persones es manifesten per les Rambles en direcció a Canaletes i es crema la primera “estanquera” a l'alçada del pla de la Boqueria. La manifestació transcorre compacta i ordenada fins que es produeix el primer incident amb la policia, quan es descobreixen a la zona de Canaletes dos membres de la brigada político-social camuflats enmig del gruix de la manifestació. Un dels piquets de defensa, la missió dels quals era mantenir la seguretat de la manifestació i respondre a qualsevol atac, escomet els policies i els llança un parell d’”espuniks”(1). Els policies, sense dubtar-ho un moment, s'amaguen ràpidament al portal més proper i fugen escales amunt. S'intenta perseguir-los però, en veure que curiosament la porta era tancada per dintre, es fa una crida a la gent per reincorporar-se a la manifestació, que continua Rambles avall fins al carrer Ferran.

El nombre de persones augmenta a mesura que es baixa. Militants autònoms, de grups independentistes i gent que tornava de la marxa unitària i oficial s'afegeixen a la columna que ara, amb més de 2.000 persones, es dirigeix cap a la plaça Sant Jaume. En aquest moment creixen les consignes corejades per tota la gent que es manifestava: “INDEPENDÈNCIA, IN-DE-PEN-DÈN-CI-A”, “CONSTITUCIÓ NO, REVOLUCIÓ SÍ”, “FORA LES FORCES D'OCUPACIÓ” i algunes altres solidaritzant-se amb el poble basc(2).

En arribar a l’alçada del carrer Avinyó, l'encapçalament de la manifestació ensopega amb un nodrit cordó policial que des de la plaça, i sense avisar, comencen a disparar pilotes de goma i pots de fum contra la gent aplegada. Davant la càrrega per part de la policia es posa en marxa el dispositiu de seguretat amb què comptava la manifestació. Un dels piquets, en el qual estava integrat el Gustau Muñoz segons la versió oficial, entra pel carrer Ensenyament i la Plaça Sant Miquel amb la intenció de respondre a la violència policial i, fins on fos possible, de frenar l’actuació de les FOP contra els i les manifestants. La gent, al carrer Ferran, corre cap avall buscant refugi; hi ha caigudes i persones ferides però, malgrat que la gran majoria de les persones manifestants han arribat a les Rambles, la policia continua disparant.

Poc després de produir-se la dispersió, el piquet de cinc persones que en aquell moment es trobava a la Plaça Sant Miquel es veu sorprès per policies de paisà (sembla que eren un policia armat i dos inspectors que es trobaven a la zona en un vehicle K-2 (3)). Un dels inspectors, que intenta arrestar amb la pistola a la mà algú del piquet, rep l'impacte d'un còctel molotov que li fa cremades a les cames. Els membres del piquet aprofiten per sortir d'allà pel carrer Ensenyament cap al carer Ferran; mentrestant s'escolten a la Plaça els trets d’arma de foc. Una dona, que respon a les inicials L.T., rep dos impactes de bala, un al peu i l'altre en un braç. Pocs segons després al carrer Ferran, el Gustau Muñoz, que corre davant el Sindicat de Banquers, és abatut per una bala del calibre 38 que va ser disparada, contràriament a allò que s'especulà al principi, de front. Persones que en aquell moment corrien amb ell l’arrosseguen fins a l'interior d'un portal on un metge intenta reanimar-lo sense èxit. Un testimoni dels fets es dirigeix cap a la plaça Sant Jaume amb la intenció d'avisar els antidisturbis que hi havia un ferit greu i que deixessin de disparar contra la gent per poder traslladar el Gustau. La lacònica resposta dels grisos és que “si s'hagués quedat a casa no li hauria passat res” alhora que passaven a detenir aquesta persona sense cap mena d'explicació. Poc després, i encara sota els trets que dispara la policia contra qualsevol que es deixés veure pel carrer Ferran, apareix una ambulància avisada per les persones que allà es trobaven. La gent intenta, amb gestos i crits cap a la policia, que aquests deixin de disparar perquè els infermers puguin entrar al portal; fins i tot s'arriba a treure algun mocador blanc sense que els grisos facin cas.

A la fi, el cadàver del Gustau és introduït a l'ambulància i traslladat al dispensari de Pere Camps, on durant més de dues hores i pressionats per la policia es neguen a donar qualsevol tipus d'informació; fins i tot, se silencia als familiars el fet que allà hi hagués algun jove mort a conseqüència dels incidents ocorreguts durant la manifestació. Després va ser traslladat a l'Hospital Clínic.

Mentrestant, els nervis i la ràbia de la gent que continuava fent “salts” i increpant la policia arriben fins al límit d’anar-se filtrant els rumors que hi havia un mort i algun altre ferit de bala.

La violència va augmentant, s'aixequen barricades i s'arriba a empaitar la policia armada, encara atrinxerada a la Plaça Sant Jaume, des de totes les cantonades d'aquesta mitjançant pedres, rodaments, còctels molotov i tot el que les persones manifestants troben al seu abast. L’endemà la premsa mostrava als titulars l'ús de més de 100 ampolles incendiàries i qualificava la nit com a "batalla campal", amb "gravíssims incidents" i termes semblants.

Passades les deu de la nit, els enfrontaments són constants i s’estenen per la zona; s'arriba inclús a atacar la comissaria de Via Laietana, on després d'una breu persecució la policia torna a disparar indiscriminadament.

Es metrallà un grup de joves i en resulta ferida greument la jove Laura Massip. Hi ha testimonis d'un altre incident, minuts abans, amb un individu que de paisà i armat amb una pistola sortí de la porteria d'un hotel situat al carrer Jaume I, individu que, després de proferir una tirallonga d'insults contra persones manifestants, disparà contra aquestes sense que sortosament aconseguís tocar-ne cap.

Entre les dotze de la nit i la una de la matinada la policia espanyola aconsegueix establir la "calma" a la part baixa del barri antic de Barcelona: un bon nombre de persones ferides, amb contusions, ferides de bala i un mort tancaven una «Diada Nacional de Catalunya" que les forces polítiques que aleshores, i encara avui, s'autodenominaven democràtiques, intentaren fer passar, l’endemà, com a pluralista, en pau... i en "Llibertat".

Un cop més, el dret a la llibertat d'expressió i el camí d'un poble cap a l'autodeterminació eren tallats amb sang i foc... i aquí no ha passat res.

(1) Paquets de pólvora premsats i barrejats amb sorra. També anomenats "irlandesos". (2) Dos mesos abans s'havien desenvolupat els tràgics successos dels sanfermins a Pamplona, i posteriorment a Sant Sebastià i Rentería, que es van estendre a tot Euskadi. (3) Camuflat, sense distintius.


CONCLUSIONS


A partir de les declaracions dels policies que oficialment van participar en els fets de la plaça Sant Jaume i de testimonis presencials de la mort del Gustau, no creiem que l'autor del tret que el va matar fos el "secreta" que reconeix, tant en una nota facilitada en un primer moment per la Jefatura com després davant un jutge, haver buidat la seva arma sobre el grup de joves que "el van atacar" i li van produir ferides a causa de cremades de benzina a les cames.

Aquesta versió no es sosté per enlloc. En tot moment les notes policials donen a entendre que únicament aquest policia, segons ells en legítima defensa, va disparar des de la plaça Sant Miquel contra el grup de joves que corria i que en cap moment l'inspector va sortir d'aquesta plaça.

¿Com va poder, per tant, recórrer el Gustau els gairebé 30 metres que hi ha des d'aquesta plaça fins al Sindicat de Banquers amb un tret que, tal com assenyala l'autòpsia, li va travessar el cor? A més, l'autòpsia deixa també clar que la bala va entrar per davant.

Si la mort per una ferida d'aquesta mena és la instantània, en el moment de caure al carrer Ferran, Gustau corria en direcció cap al seu assassí.

El Gustau mor a l'acte en rebre l'impacte d'una bala calibre 38 amb entrada pel pit que li forada el ventricle esquerre i surt per la part baixa de l'hemitòrax esquerre. És un tret que, d'acord amb la seva trajectòria i tenint en compte la lleugera inclinació del carrer Ferran, per tant que el Gustau corria més aviat ajupit, va ser realitzat de front i en línia recta i paral•lela al carrer Ferran. Per tant, creiem que, malgrat que la policia només reconeix els trets de la plaça Sant Miquel, va ser un altre policia des d'algun punt del carrer Ferran més avall del Sindicat de Banquers el que va abatre el Gustau.

Pensem que el policia "atacat" actuà com a cap de turc però, això sí, amb l'esquena ben coberta. De fet, al llarg de tot el sumari aquest policia només pot ser acusat d'imprudència temerària ja que al•lega que va ser atacat i ferit i que actuà en defensa pròpia.

Al Gustau, el van matar mentre corria; no portava cap arma ni se li va donar cap mena d'"alto". Quan va caure, no estava posant en perill la integritat física de ningú. Algú es va plantar davant seu, el va escollir com a blanc, apuntà i va disparar a sang freda.

Això s'anomena ASSASSINAT.

És probable que la policia fes funcionar allò de "menja't tu el mort que ho tens molt millor", i que carregués el comissari "atacat" amb la presumpció de la mort del Gustau.

Aquest sistema donà bon resultat i cinc anys més tard es tancà el sumari (sumari d'allò més kafkià) sense cap processament.


SEPELL


Embolicant més la troca d'una repressió purament feixista, la policia no sols mata el Gustau sinó que a més decideix com es farà el seu enterrament, tot dividint-lo en dos temps perfectament estudiats.

El primer consistia en avançar el funeral, convocat en principi per la família per a les quatre de la tarda. La policia, aprofitant el "shock" i la confusió d'aquesta, en el súmmum del cinisme, li aconsella "qué nada mejor para todos que evitar incidentes durante el sepello i la politización de un hecho tan lamentable”.

Aquestes pressions i bons consells són donats per mitjà d'un intermediari enviat, segons sembla, pel Tinent Coronel Rubio de la Policia Armada, el qual estava decidit a treure com fos de l'Hospital Clínic el cadàver del Gustau i enterrar-lo a Montjuïc abans de les quatre. Amb això pretenia evitar qualsevol manifestació i homenatge que pogués frustrar el pla manipulador que, en alguns despatxos, es maquinava per presentar el Gus els dies següents com a membre d'un grup terrorista, format per provocadors a sou i "al servei de foscos interessos". El que és molt clar és que un provocador no arrossega (i menys el 1978) diversos centenars de persones al seu enterrament i, per tant, calia impedir que això succeís.

A les dotze del migdia, rebutjant el cotxe fúnebre, s'introdueix el taüt en una furgoneta i aquesta surt cap el cementiri sense que se n’adonin ni els periodistes ni les persones que ja passejaven, en petits grups, pel carrer Villarroel.

La segona part d'aquest enterrament policial obeeix a una estratègia d'encalç fruit de la necessitat, per part de l'aparell repressiu de l'Estat espanyol, d'escapçar definitivament un partit comunista i revolucionari summament empipador al carrer.

Un partit que, per si tot això no fos prou, els darrers anys començava a fer ús a Catalunya de termes tan preocupants com "Dret de tots els pobles" o "Independència".

La policia sabia que avançant el funeral la majoria de la gent disposada a assistir a l'homenatge anirien desistint-ne a mesura que s'anés coneixent la notícia. La que no va desistir i va fer tot el possible per retre homenatge al seu company mort, van ser les dones i els homes del PCE(i). Es tractava d'agafar com més militants millor.

Cap a les dues, sense missa a causa de la pressa, el cura fa un respons de dos minuts al peu del nínxol i així queda enterrat el Gustau.

Militants del PCE(i), així com d'altres organitzacions polítiques, llibertàries, cenetistes, amistats i companys i companyes del Gustau van concentrant-se entre les tres i les quatre de la tarda davant les portes d'urgència de l'Hospital Clínic i es van assabentant, a mesura que arriba la notícia, de l'avanç de l'enterrament ordenat per la policia. La crispació de la gent va augmentant; hi ha més de 300 persones que decideixen allà mateix traslladar-se en manifestació fins al cementiri del nord. En arribar el grup a la plaça Espanya diverses càrregues dels antiavalots el dissol ràpidament; es produeixen talls de tràfic i es dóna una altra cita de convocatòria, al cementiri, on només podrien arribar unes 100 persones, la majoria membres del PCE(i) i algunes d’anarquistes.

R.R., militant aleshores de la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes (branca juvenil del PCE(i)) i company del Gustau, narra els fets que va viure al cementiri i la seva detenció posterior.

"... els voltants i certes zones del cementiri estaven literalment preses per policies de paisà, alguns amb walkie-talkies i prismàtics.

Va acudir-hi gent de diferents llocs i, per descomptat, periodistes. Alguns de nosaltres portàvem braçals negres. Estàvem compungits i rabiosos alhora. Per què aquell assassinat?

Era clar que volien acabar amb aquell moviment d'una manera ràpida, contundent i exemplar.

Un cop al peu del nínxol, es va fer un petit homenatge que va acabar amb crits de consignes i els cants, puny en alt, de la Internacional i Els Segadors. Algunes persones, nervioses pel descarat control policial, ja havien començat a anar-se'n abans d'acabar l'acte. Jo em vaig quedar al costat de dos periodistes i algun company durant una estona més. Sentia la necessitat de quedar-m'hi; el Gustau amb els seus 16 anys va ser un amic i company de lluita; la seva gran vitalitat, tallada de sobte, em va fer una gran impressió.

Quan marxàvem en el cotxe dels periodistes, i un cop creuat el llindar del cementiri, la policia armada, que havia muntat un control se'ns va tirar a sobre donant crits: "iiSalgan del coche!!". Vam sortir-ne i tot d'una em van mirar "¡¡A ése, al del brazalete!!". Em van agafar enlaire i em van introduir en un autobús ple de gent també detinguda. Devíem ser de 15 a 20 companys. Em van instar a treure'm el braçal. No ho vaig fer i em vaig guanyar un parell de bufetades. Ens van dur a un descampat on hi havia més detinguts. Ens van posar a tots i a totes dins un furgó. Un cop a Via Laietana, ens van tenir algunes hores dempeus i de cara a la paret. Després d'això, ens tornaren a introduir en un furgó i començà un estudiat recorregut per les comissaries de Barcelona. Jo vaig tenir la desgràcia de ser el darrer. Després de trigar molt de temps a ser traslladat, en no sé quina comissaria (em sembla que era la de Nord-lradier) comença el meu llarg segrest: set dies en una cel•la minúscula. Em vaig negar a menjar durant tot el segrest; dic segrest perquè no hi havia denúncia de cap tipus. Tan sols perquè vaig anar al cementiri. Ni advocat, ni càrrecs. Res de res. Quan van passar gairebé set dies vaig declarar a comissaria i em van treure fora..."

La policia va negar a la família durant tots els dies que R.R. havia estat detingut i que aquest estigués en cap de les seves dependències.

Junt amb ell, més de 30 persones van ser "caçades" a la sortida del cementiri. La majoria de gent que esperava l'autobús a les parades de Can Tunis es va veure sorpresa per l'allau de vehicles policials. Hi hagué carreres en totes les direccions, enmig de crits d'"alto" i trets de pistola que van efectuar dos "secretes"mentre els grisos colpejaven i llençaven pilotades a tothom qui se'ls posava al davant.

Tot això transcorria entre les mudes parets del cementiri i els dipòsits de Campsa. El lloc perfecte per actuar impunement i lluny d'incòmodes testimonis.


JURÍDIC


Les actuacions judicials comencen a partir d’una trucada telefònica de la Brigada d’Informació Regional al Jutjat de Guardia efectuada a la una del dia 12.09.78. donant compte de la ferida de bala i de la mort d’Adolfo Muñoz Bustillo, atribuint aquesta ferida a un funcionari del Cos General de Policia.

Es realitza l’autòpsia el13 de setembre.

El procediment és de Diligències Prèvies número 2176/78 del Jutjat d’Instrucció 6 de Barcelona (Després Sumario 67/79).

EI 4 de octubre de 1978 hi ha una diligència d’ampliació d’autòpsia.

En 16 d’octubre de 1978 la Policia comunica al Jutjat que el 16 de setembre ha enviat un informe dels fets als Jutjats Centrals d’Instrucció de l’Audiència Nacional espanyola. Així que és la Policia la que decideix que la competència deu ser de l’Audiència Nacional, i el Jutjat 6 de Barcelona en data de 19.10.78 s’inhibeix del cas.

El 07.11.78 l’Audiència Nacional retorna les diligències al Jutjat de Barcelona en entendre que la competència és d’aquest últim.

La Policia havia enviat a l’Audiència Nacional espanyola de forma conjunta l’atestat per la mort d’Adolfo Muñoz i l’efectuat per les detencions de l’enterrament en un clar intent d’aconseguir que l’Audiència Nacional acceptés la competència dels dos assumptes. Per aquest motiu en inhibir-se aquesta Audiència Nacional els dos atestats apareixen a les Diligències del Jutjat 6.

Les investigacions es fan únicament en relació a la mort d’Adolfo Muñoz, i a tal efecte es practiquen testificals dels policies i de testimonis que acompanyaven a Adolfo quan fou abatut per una bala. Així mateix, es practiquen pericials mèdiques no només en relació a l’autòpsia sinó també sobre la possibilitat de que Adolfo hagués pogut desplaçar-se corrent o caminant amb posterioritat a rebre el tret.

Quan faltaven diligències proposades per l’acusació particular el Jutjat el 12 de maig de 1979 decretà la conclusió del Sumari sense processament, revocant aquesta resolució la Sala 4ª de l’Audiència per a seguir les investigacions. De nou es torna a concloure el Sumari el 19 de gener de 1982 i novament l’Audiència revoca aquesta conclusió per acte de data de 23 de juliol de 1982.

Finalment en setembre de 1983 es conclou novament el Sumario i davant l’Audiència es sol•licita el processament del policia que va disparar a la Plaça Sant Miquel, ja que tractant-se d’un policia només l’Audiència podia processar-lo. En data de 13 d’octubre de 1983, la Sala 4ª de l’Audiència denega la petició de processament acordant el sobreseïment provisional de la causa.

Jordi Oliveras i Badia

Advocat de la família

(traducció a càrrec de CAJEI)


11 SETEMBRE: JUSTÍCIA, LLUITA, INDEPENDÈNCIA


L'11 de setembre de 1977 era assassinat per la policia el company Freicher; just un any després, en la mateixa data, era assassinat el company Gustau Muñoz, qui lluitava per la independència de Catalunya.

Els botxins són els mateixos.

El company Martí Marcó era mort també per les mateixes forces d'ocupació.

Per a aquests companys i també pels patriotes Jordi Martínez i Fèlix Goñi, fem una crida a tot el poble català, perquè cada onze de setembre sigui una jornada de lluita antirrepressiva.

Un poble no pot festejar un dia com aquest quan els seus carrers són plens de sang de lluitadors independentistes i antifeixistes. Cridem a tot el poble català a sortir al carrer, per a cridar amb totes les nostres forces: Càstig als culpables!, Que se'n vagin!, Que deixin de massacrar-nos!

Tan sols la nostra lluita ens portarà a conquerir la nostra llibertat i la nostra independència.

Gustau, Jordi, Martí, Fèlix, continuem la vostra lluita!

El poble no perdona!

Fora les forces d'ocupació!

Llibertat patriotes catalans!

Posem les nostres senyeres amb crespó negre!

Barcelona, 7 de setembre 1979


EL POBLE NO PERDONA! CÀSTIG ALS CULPABLES!


Si lluitar amb tots els mitjans per la justícia social i la llibertat de l'home és terrorisme . . . Gustau Muñoz era terrorista.

L'11 de setembre de 1978 era assassinat al carrer Ferran de Barcelona, el mateix dia de 1977 el jove Freiches.

Ambdós, morts a mans de les forces d'ocupació . . .

Ambdós joves, en Gustau gairebé un nen (16 anys).

Són masses morts, masses assassinats els que ha sofert el poble català. La repressió abasta tots els pobles empresonats dins l'Estat espanyol, són desenes els fills del poble morts o torturats per un aparell repressiu que actua amb més impunitat cada dia.

Els presos d'ETA i del GRAPO, lluitadors anarquistes i independentistes omplen les presons en condicions límit.

Els feixistes, els pocs feixistes, que a voltes entren a les presons se'n van als tres dies de vacances amb permís del jutge, per a no tornar (cas Atocha).

Carta blanca per a assassinar sembla que tinguin els membres de la guàrdia civil i la policia armada, que després de crivellar un obrer, un estudiant o un delinqüent, segueixen “treballant” tranquil•lament, vetllant per la pau ciutadana,i l’”ordre públic", sense que es sàpiga ni tan sols els seus noms. Gustau Muñoz era un nen, un nen que començava a ser home i a comprendre la paraula injustícia, i la lluita per la revolució.

Gairebé un any després de la seva mort tan sols es coneix, oficialment, que va morir d'un tret per l'esquena.

Demanem des d'aquest comunicat recolzament a qualsevol acció o acte, en pro del clàstic als culpables de crims contra el poble i per la llibertat de tots els presos revolucionaris.

Per a que fets com el que ens va treure a en Gustau no es repeteixin. Nosaltres, els seus companys, sabem que el poble català no oblidarà el seu nom... ni com va morir.

¡Gustau, germà, nosaltres no oblidem!

¡No a la llei Antiterrorista!

Barcelona, 26 de maig de 1979

QUÈ ÉS EL CASAL POPULAR LA TORXA D’HORTA?


La Torxa d’Horta és un casal popular alliberat des del novembre de 2007. L’assemblea de joves d’Horta - Guinardó és l’organització política que ha tirat endavant la remodelació de l’espai amb la col·laboració d’algunes veïnes i veïns que han contribuït amb l’aportació de material, treball o mobiliari. El projecte de La Torxa d’Horta pretén ser un lloc de trobada al barri d’Horta per tal de reforçar el teixit social mitjançant debats, reunions i altres activitats a iniciativa de les entitats, associacions o persones del barri.

Amb el pretext d’oferir un espai on desenvolupar aquells projectes que necessitin una infraestructura pròpia, La Torxa d’Horta proposa a les veïnes un model alternatiu d’organització popular, en el qual el poder protagonista recau en les persones, sobretot joves, que conviuen i treballen a Horta, donat que són qui representa al barri, li dóna vida en primera persona, així com tot una sèrie de principis contraposats als imperants. En aquest sentit, posa èmfasi en l’autoorganització, l’autogestió i l’autodeterminació dels veïns i veïnes per elles mateixes.

Cal tenir en compte que és un projecte nou i costós, que necessitarà temps i experiència per arribar als objectius desitjats. No obstant, amb disposició i confiança en aquest projecte l’espai alliberat del C/Porto 12 bis podrà ser recuperat com el casal popular La Torxa d’Horta.

Per més informació:

latorxa.ppcc.cat

EINES


INTRODUCCIÓ AL MARXISME

Manifest del Partit Comunista - Karl Marx i Friederich Engels

Fonaments del Comunisme - Friederich Engels

Fonaments del Marxisme - Justo de la Cueva (UCPC)

Diccionari bàsic de categories marxistes - Néstor Kohan

Guia de Praxis per joves militants - Iñaki Gil de San vicente (UCPC)

APROFUNDIMENT AL MARXISME

La crítica del programa de Gotha - Karl Marx

Tesis sobre Feuerbach - Karl Marx

Treball assalariat i capital - Karl Marx

Socialisme científic i socialisme utòpic - Friederich Engels

L’estat i la revolució - Vladimir Illich Ulianov Lenin

Tesis d’abril - Vladimir Illich Ulianov Lenin

Lletra als camarades - Vladimir Illich Ulianov Lenin

SOCIALISME COM A FORMA D’ALLIBERAMENT NACIONAL

El dret d’autodeterminació de les nacions – Vladimir Illich Ulianov Lenin

Els moviments d’emancipació nacional – Andreu Nin

Socialisme i nacionalisme – James Connolly

Antipatriòtic? - James Connolly

Socialisme i nacionalisme irlàndes - James Connolly

Independencia, socialismo y juventud - I. Gil de San Vicente (UCPC)

Marxisme i alliberament nacional - comissió de formació de la CAJEI

CAIXA D’EINES

Petit llibre roig del jove independentista – MDT (Moviment de Defensa de la Terra)

Alguns aspectes del desenvolupament capitalista actual - Antxon Mendizabal i Sagra López

Aprender y atreverse a pensar bien- Iñaki Gil de San Vicente (UCPC)

Els aspectes fonamentals de la lluita de classes als PPCC - Oriol Martí (UCPC)

Nosaltres, els valencians - Joan Fuster

La fallida de l’esquerra i dels seus intel·lectuals - Heinz Dieterich

Sociopatologia de la premsa burgesa - Heinz Dieterich

La segona declaracio de l’Havana - Poble cubà

Comunisme o caos – Justo de la Cueva (UCPC)

LLUITA ANTIPATRIARCAL

El dia de la dona - Alexandra Kollontai

La família - Friedrich Engels

Modes de producció, patriarcat i triple opressió - Iñaki Gil de San Vicente

Més enllà del matrimoni - Grup de Lesbianes Feministes

Diccionari sobre conceptes basics del feminisme - Comissió contra el Patriarcat de la CAJEI

El poder sovietic i la situacio de la dona - V. I. Lenin

PROBLEMÀTIQUES DELS JOVES

Drogues

Les drogues de disseny: repetició del drama de l’heroïna? - Oriol Martí (UCPC)

Las drogas, una industria capitalista y opresora, y la juventud abertzale – Iñaki Gil de San Vicente (UCPC)

Dossier sobre drogues - comissió de formació de la CAJEI

La drogodependencia un obstáculo real para la autodeterminación de los pueblos - Oriol Martí (UCPC)

Habitatge

Algunes mentides frequents. Taller contra la violència immobiliària y urbanística - Assemblea de l’Habitatge Digne de Barcelona

Habitatge i pedaços polítics (unes quantes dades) – Assemblea de l’Habitatge Digne de Barcelona

Les immobiliàries i els seus beneficis - Assemblea de l’Habitatge Digne de Barcelona

La problemàtica de l’habitatge als PPCC avui - Ferran Zamorano (UCPC)

Alliberament d’espais

El dret/necessitat de la ocupació i recuperació - I.Gil de San Vicente (UCPC)

EINES DE FORMACIÓ

marxists.org

somnisdesperts.org

QUÈ ÉS LA CAJEI?


La Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI) es va crear a principis de l’any 2002 quan es va veure que era imprescindible que les diferents Assemblees de Joves (AJ) que existien en aquell moment es coordinessin. Les AJ eren realitats organitzatives de base i d’àmbit local, sense cap referent organitzatiu juvenil. Per tant, van creure que era urgent crear una estructura dins l’MCAN (moviment català d’alliberament nacional) que donés a totes les AJ la possibilitat de coordinar-se per tal que el seu treball anés més enllà de la seva lluita local. A la vegada que adoptar una resposta conjunta davant les problemàtiques que ens afecten com a joves catalans/es, que no són aïllades ja que tots i totes patim la repressió, la precarietat laboral, l’especulació immobiliària, la privatització de l’ensenyament, el sexisme, etc. com a reflex del patriarcat i les opressions nacional i social als Països Catalans.

La CAJEI pretén ser un marc de diàleg i coordinació de treball on tot el jovent independentista i d’esquerres organitzat en col·lectius i Assemblees de Joves en pugui participar activament; es tracta d’una coordinadora que es creà per tal d’agilitzar el debat entre les diferents AJ de l’esquerra independentista i facilitar les nostres lluites locals, així com ajudar a la creació de noves AJ. El fet de ser una coordinadora en constant expansió fa que el nostre model organitzatiu sigui obert i es vegi sotmès a canvis permanents que ens permetin adaptar-nos a la realitat de la nostra extensió territorial.

QUÈ VOLEM?


L’assemblea de joves té dos tipus d’objectius els que ha de resoldre amb la praxis diària i immediatament, entre els que trobem les lluites tàctiques per aconseguir espais pel jovent, (mitjançant l’alliberament i recuperació d’espais), per defensar el territori, contra les destruccions que els governs municipals i autónomics volen fer sobre la serra de Collserola i en concret amb la Vall de la Solana, per defensar l’accès a un habitatge digne, amb les mobilitzacions que va haver-hi pel cas del Carmel, per acabar amb la simbologia feixista espanyola, amb la retirada de les plaques del Ministerio de Vivienda franquista i la popularització i juvenilització de les Festes Majors que des de que existeix l’assemblea hem dut a terme.

Per altra banda, tenim uns objectius estràtegics a llarga durada que compartim amb la resta d’assemblees de joves que formen la CAJEI (Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista) i la resta d’agents socials de l’esquerra independentista catalana.

LLUITEM PER LA INDEPENDÈNCIA i la unificació dels PaÏsos Catalans, en un estat socialista català, perquè és l’únic futur que ens queda com a poble oprimit, i per això reclamem el dret d’autodeterminació per a poder tenir l’opció d’alliberar-nos de l’opressió francesa i espanyola.

APOSTEM PEL SOCIALISME en contra de la precarització cada cop més aguditzada del jovent i contra les crisis capitalistes que ens aboquen a un pou del que l’única sortida que ens queda és lluitar, per què les i els joves de la classe treballadora i el conjunt de les classes populars assolim el grau d’autoorganització popular que ens permeti donar el salt a governar-nos a nosaltres mateixos mitjançant una democràcia socialista i participativa.

DONEM LA CARA CONTRA EL PATRIARCAT, per la llibertat personal de cadascuna i per la lliure opció sexual, contra el sistema sexista i els géneres, alliberem-nos i destruïm aquest llou que ens oprimeix com a dones, homes, com a gays, lesbianes i transgèneres.

PER UN FUTUR DIGNE, UNA TERRA LLIURE d’especuladors que venen el territori, i ens aboquen a la destrucció i a un futur sense sostenibilitat, tot i que encara estem a temps i aquest greu problema no es solucionarà de manera individual sinó amb un canvi de sistema de propietat.

EL JOVENT EN PEU DE GUERRA contra el poder que exerceixen els adults sobre les joves, i per la nostra plena identitat juvenil, perquè els joves som el futur i som el motor dels canvis de qualsevol societat, lluitem ara perquè si el present és lluita el futur és nostre!

QUI SOM?


L’Assemblea de Joves d’Horta Guinardó som un col·lectiu autogestionat que va néixer de la necessitat d’organitzar-se i lluitar del jovent; per tal d’esdevenir una veu crítica amb la realitat del barri i del país. Ens definim independentistes en tant que defensem la unificació dels Països Catalans i el nostre dret a ser un poble lliure, per això rebutgem qualsevol procés estatutari i/o constitucional que ens segueixi mantenint dividits en tres comunitats autònomes, 4 comarques sense cap dret a l’estat espanyol i un departament a l’estat francès.

Som contraris al model consumista i capitalista que oprimeix el poble treballador català i apostem per un model socialista que abolirà les diferències entre les persones riques i pobres establint un sistema social i econòmic basat en la justícia i la igualtat. També denunciem la repressió (l’últim mecanisme dels estats capitalistes i imperialistes per mantenir l’ordre establert) que, prenent múltiples formes i amb l’excusa de mantenir l’ordre i la convivència, impedeix la resistència al sistema d’aquelles persones dissidents. Defensem la igualtat entre dones i homes i, per tant, creiem necessària l’abolició del patriarcat i amb ell de qualsevol model que legitimi la violència de gènere o de rols sexistes.

Donem prioritat a la lluita d’àmbit local perquè creiem que les xarxes de solidaritat i lluita veïnal són la clau per teixir la societat que volem. Alhora, i amb l’objectiu de que la lluita juvenil tingui força per canviar l’actual sistema, creiem bàsica la coordinació de les diferents assemblees de joves d’arreu dels països catalans i és per això que l’AJH-G pertany a la CAJEI (Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista). Des de l’AJH-G evidenciem una sèrie de problemàtiques que ens afecten com a jovent que viu al barri, català i treballador, com l’ensenyament; on la privatització i la falta de recursos per a les escoles i universitats públiques sumades a les diferents reformes, com la LOE o el pla de Bolonya, fan que cada dia sigui més difícil obtenir una educació pública de qualitat.

La precarietat laboral també és un greu problema que afecta principalment a dones, joves i immigrants; amb baixos salaris i poca estabilitat, dificultant així la possibilitat d’accedir a un treball digne. L’especulació creixent també ens preocupa, ja que el barri d’Horta és on més s’ha encarit el preu de l’habitatge en els últims anys. Denunciem la poca consciència ecològica que mostra la Generalitat, com en el cas de les reformes com les dels Tres Turons, que amaguen pràctiques especulatives, o la seva passivitat per la recuperació de la masia de Can Fargas.

L’arrel d’aquests problemes prové de l’actual sistema econòmic, social i polític.És per tot això que és bàsic conscienciar-se, organitzar-se i lluitar, per tal de crear, al barri, un teixit reivindicatiu i capaç de fomentar alternatives. Ens queda un llarg camí per recórrer però entre totes i tots ho podem fer realitat! ORGANITZA’T I LLUITA!

ENLLAÇOS


BARRI

Cultura Popular

Joventut
Lleure ESQUERRA INDEPENDENTISTA

Política

Juvenil

Municipal

Estudiantil

Sindical

Antirepressiu

Campanyes

Coordinació comarcal

MOVIMENTS SOCIALS

Defensa del Territori

Sindical

Igualtat de drets

Llengua i Cultura

Antipatriarcal

Mitjans de comunicació

Solidaritat

Campanyes

INTERNACIONAL

Euskal Herria

Galiza

Castilla

Andalucía

Asturies

Occitània

Sardigna

Eire

Assemblea de joves d'Horta - Guinardó